El Boixar

IMG_8220_b

Aquest municipi va tenir fins a mitjans del segle XIX una major extensió i població, ja que tant Coratxà com Fredes n’eren pedanies. Segons la informació del INE, ambdues poblacions se segreguen de l’antiga capital comarcal entre el 1842 i el 1857, és a dir, en el període comprés entre la realització dels dos primers censos de població oficials en Espanya. En contrast, desde 1978 el poble va ser absorbit per la Pobla de Benifassà per a centralitzar la gestió de l’administració municipal.

El Boixar té un emplaçament espectacular, ja que s’assenta sobre un tossal d’interfluvi, superant els 1000m d’altitud, en concret a 1089m. La seua peculiar ubicació el converteix en un enclavament d’extremada fragilitat visual, ja que té una situació dominant i, per tant, susceptible de sofrir agressions greus amb facilitat. Qualsevol nova construcció provocaria alteracions irreversibles en el perfil urbà i en les belles panoràmiques actuals, gestades durant més de set-cents anys.

El mateix nom de la població suposa una riquesa paisatgística, cultural i històrica afegida, ja que recorda l’abundància del boix (Buxus sempervirens) als voltants, un arbust típic en l’alta muntanya mediterrània que era treballat en la localitat per a obtenir ferramentes o utensilis de llaurar, útils domèstics (les imprescindibles culleres de pal) i, fins i tot, mobles.

El poble està catalogat d’alta muntanya i, per tant, està orientat cap al sud (vessant de solana) per a beneficiar-se de la insolació a l’hivern i combatre els rigors del fred. Els habitatges estan ordenats seguint la topografia i formen un amfiteatre -disposats en paral·lel i esglaonats-, en el que és una magnífica demostració d’intel·ligència i saviesa per part dels fundadors de la vila a l’hora de realitzar el disseny urbà, que en si mateix és d’un valor arquitectònic innegable.

L’església parroquial és BRL (Béns de Rellevància Local) i està sota l’advocació de l’Assumpció. Les obres de construcció van començar el 1725 aprofitant elements d’un temple més antic -la paret nord és l’original- sota la direcció del mestre Josef Dolz, encara que el disseny de la planta obeïa a Martín Dolz. L’emplaçament del temple és espectacular i, de fet, el paisatge dels voltants ens mostra una de les virtuts de la Tinença: la seua proximitat al mar. <<La iglesia ocupa la parte más culminante de la población, y desde donde nos encontrábamos veíamos el Mediterráneo y la villa de Vinaroz como si estuviera a nuestros pies>> (De Jaime,2009:80), apunten els botànics que van visitar la població al 1857.

Les eres, situades als afores de la població i al costat del safareig, també constitueixen un element patrimonial d’enorme vàlua perquè són la mostra palpable del passat agrari d’aquesta comarca, una passat que està en vies d’extinció segons les estadístiques agràries.

Entre les singularitats paisatgístiques del Boixar ressalta el relleu complex dels seus voltants (anticlinals, sinclinals, plecs amb elevat capbussament, sinclinals tombats i superfícies d’erosió). Tota una lliçó per als experts en geomorfologia i els amants del paisatge.

Per altra banda, el Boixar té un dels tres BIC (Béns d’Interés Cultural) de la comarca, en concret el castell.

Font: La Tinença de Benifassà, Un paisatge Sagrat (Javier Soriano, Víctor Reverté i Joaquim Tomàs) ISBN: 978-84-941093-0-0

www.elsnostresllibres.cat

 

El Boixar

Imagen 1 De 23