La Tinença de Benifassà és un territori excepcional que convida a aturar-se, observar i gaudir amb calma de les moltes possibilitats que ofereix, no és un lloc de pas; és un lloc per aturar-se i viure tot un seguit d’experiencies al voltant de la natura i a la vida saludable.
Un espai de muntanya on la natura i la història han mantingut en un equilibri durant segles.
Situada al nord de la província de Castelló, entre els territoris del Montsià, els Ports i el Matarranya, la Tinença conserva un dels paisatges més singulars del Mediterrani interior. Les seves serres, els boscos, els barrancs profunds i els pobles de pedra formen un conjunt d’una gran bellesa i personalitat.
La Tinença està formada per set pobles: Coratxà, Castell de Cabres, Bel, el Boixar, Fredes, el Ballestar i la Pobla de Benifassà. Tots ells estan units per carreteres, pistes forestals i antics camins que, durant segles, van fer possible la comunicació entre els diferents nuclis de població i l’activitat quotidiana dels seus habitants. Avui aquests mateixos camins constitueixen un dels principals atractius per als amants del senderisme i de les activitats a la natura.
La singular geologia del territori ha modelat cims tan emblemàtics com el Tossal dels Tres Reis (1.351 m) i el Tossal d’en Canader (1.393 m), envoltats de barrancs sinuosos, espadats impressionants i una rica diversitat de flora i fauna. Aquest és un espai privilegiat per gaudir del silenci, de la natura i de l’observació de la vida salvatge.
Recorrent els seus senders, pistes i assegadors, el visitant descobrirà nombrosos masos dispersos pel territori, com el Mas Blanc, el Mas de la Faixa, el Mas del Peraire, l’Hostalet, el Mas de Vilalta, el Molí de Joaquín o Sant Miquel d’Espinalbar. Tots ells són testimonis d’una manera de viure estretament vinculada a la muntanya i constitueixen un valuós patrimoni arquitectònic i cultural.
La pedra en sec és un dels grans trets d’identitat de la Tinença. Amb aquesta tècnica tradicional es van aixecar masades, marges, barraques, camins empedrats, pous de gel i molins que aprofitaven la força de l’aigua. Aquest llegat, declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, continua definint el paisatge i recorda l’esforç i l’enginy de les generacions que van habitar aquestes muntanyes i van deixar testimoni d’una economia basada en l’agricultura, la ramaderia i l’aprofitament dels recursos naturals de la muntanya. Avui, gràcies a tallers i iniciatives de recuperació, aquest ofici ancestral continua viu i es transmet a les noves generacions.